Mes: setembre de 2025

En la recent visita aquest estiu de 2025 al jaciment de Les Caus de la Dordonya, al centre sud de França, he pogut tornar a admirar les pintures rupestres dels nostres ancestres de fa més de divuit mil anys; conjunt admirable de representacions en combinacions de colors vermell, ocre, negre, groc, expressat gràcies a productes minerals naturals, amb una sorprenent expressivitat molt propera a l’art modern.

Les coves on vaig poder entrar, en realitat, consistien en una magnífica reproducció de les originals en les que es van trobar aquestes fenomenals representacions d’animals, sobretot toros, els antics urocs, però també cérvols, cavalls, bisons i alguns felins, fins i tot alguna espècie ja extingida, com el cérvol gegant, molt bellament representat.

En aquesta regió del centre de França, s’han potenciat en gran manera els recursos paleolítics trobats i estudiats sobretot durant el segle xx, de manera que en una bona colla de casos, s’han invertit unes grans quantitats de recursos perquè fossin milers les persones que les poguessin visitar cada any sense malmetre les pintures originals. De fet, el pas dels turistes, tan sols per la respiració emesa, la humitat del vapor d’aire i el CO2, varen fer malbé no pas poques imatges representades en les obscures coves de la Dordonya. Per aquesta raó s’ha habilitat uns imponents centres d’interpretació, que hostatgen les reproduccions de les coves, que ara es poden recórrer tranquil·lament, amb goig, sense por d’haver d’estalviar fotografies, ni tampoc de fer res malbé. En la meva visita del 2025 m’hi vaig estar més de tres hores, entre la neocova i el centre d’interpretació. Varen valer molt la pena els 23 euros que em va costar l’entrada (Mt 6,20).

En un recorregut cultural que demana diversos viatges, es poden visitar les coves i pintures de Les Caus a Montignac, a 600 km de casa, però per un altre costat cal entrar igualment a les de Chauvet més a l’est i a una distància semblant de Catalunya; completant la visita amb les coves submarines de Cosquer prop de Marsella, que es troben a 500 km; aquestes em resten pendents. Però encara hi ha molts altres jaciments per visitar, potser no tan rutilants com les de Les Caus. En aquesta llista, convé afegir-hi Pech-Merle, Nhaus, així com la resta de jaciments i troballes del vall del riu Vesera, que vaig poder baixar en canoa.

A aquestes no cal oblidar el jaciment espanyol per antonomàsia i pioner en la descoberta de l’art parietal, Altamira a Santander, titllada com la Capella Sixtina del Paleolític, on el banc que porta el nom de la ciutat del Cantàbric ha patrocinat una reproducció visitable de la cova prop de Santillana del Mar; curiosament coincideix amb els 600 km de distància de casa nostra. El jaciment santanderí fou el primer a ser descobert i estudiat, gràcies al propietari Antoni de Sautuola (+1888) rebesavi de l’actual presidenta del banc citat més amunt i que és al que hem d’agrair que les entrades tan sols costin tres euros. Fareu bé de reservar emperò, per internet. Una pel·lícula ben documentada i protagonitzada per Antonio Banderas es va presentar el 2018 parlant d’aquell aprenentatge, no sense dificultats, per l’admiració de les pintures parietals, que obriria les portes a la resta de jaciments cantàbrics i occitans.

Per altra banda, convé adonar-se que el nom afrancesat del jaciment s’escriu com a Lascaux, però en la llengua occitana del lloc, segurament la que empraven els descobridors de les coves, els joves Marcel Ravidat amb el seu gos Robot, Jacques Marsal, Georges Agnel i Simon Coencas el 1940. Com sol passar amb els noms afrancesats occitans, Lascaux no significa res, tot i que abunden en la regió els topònims acabats en el sufix -aux i -ac, com ara Montignac, que és el bonic poble al costat del riu Vesera, on se situa el jaciment. Ajuda a comprendre la disfressa del nom una petita església als cims de Vallfogona de Ripollès, dedicada a la Mare de Déu de Les Caus, que no deixen de ser els refugis on habiten certs animals com els conills, els talps, les guilles o els toixons, per dir-ne alguns.Les Caus per tant, tot l’afrancesament del nom, en l’afany d’uniformització des de Lluís xiv (+1715) el mateix que va arrabassar la part nord de Catalunya. França ha estat molt més eficient que Espanya a l’hora d’anul·lar l’occità, però també el català, el basc, el bretó o l’alemany d’Estrasburg. Ara, per experiència pròpia, quan em vull adreçar a la gent d’Occitània per demanar una adreça o sol·licitar un informació, i m’hi dirigeixo en català, comprovo com m’entenen perfectament, mentre ells em responen en l’occità de base, que entenc igualment, gràcies a TV3 i els seus informatius de la tarda en aranès. La humanitat fa temps que corre, tan sols cal que mantinguem ulls i oïdes ben oberts.

Es planyia el geni malagueny en 1934, sobre el perquè i el sentit de l’art i la pintura: «Tothom vol entendre sobre pintura. Per què no mirem de comprendre de la mateixa manera el cant dels ocells? Per què en canvi ens agrada un vespre, una flor i tot el que envolta l’ésser humà, sense voler comprendre-ho? Per contra, quan es parla de pintura, volem entendre, comprendre i explicar.

Que s’entengui sobretot, que l’artista treballa per necessitat, que àdhuc ell és un element ínfim del món, a qui no s’hauria de prestar més importància que moltes altres coses de la natura que ens encanten, però que no sabem explicar-nos. Aquells que miren d’explicar un quadre, s’endinsen sovint per un fals camí. L’escriptora nord-americana Gertrude Stein (+1946) m’anunciava fa un temps, molt alegre, que finalment havia comprès el que representava el meu quadre “Tres músics”: era una natura morta!

Com vol un espectador viure un quadre meu tal i com jo mateix l’he viscut? Un quadre, una escena, una combinació de colors em ve de molt lluny, qui sap des d’on exactament… Jo l’he endevinat, l’he vist, l’he fet i, no obstant, al dia següent ja no ho veig, ni jo mateix, el que he fet. Aleshores, com algú pot voler penetrar els meus somnis, els meus instints, els meus desitjos, els meus pensaments, que tant de temps ha de necessitar per a elaborar-se i eixir a la llum; sobre tot, per poder recollir el que jo he posat en ells, potser fins i tot en contra de la meva voluntat?»

 De lluny, de molt lluny arriben les obres, els dibuixos, les imatges i les pintures de les que només alguns privilegiats són capaços. De tan lluny com de l’art parietal de les cavernes d’Altamira fa quinze mil anys; Les Caus, disset mil o Chauvet, trenta mil, admirablement aplegades entre la cornisa Cantàbrica i el darrera dels Pirineus; pintures admirablement executades per artistes moderns.

Admirant-les, tant Pablo Picasso (+1973) com Joan Miró (+1983) s’exclamaren que «des d’Altamira, tot és decadència!» De la mateixa manera que, amb l’esclat del naixement de les arts fotogràfiques, a principis del xx, el de Màlaga, establert a París, es planyia: «ha nascut la fotografia, jo estic mort!» I fou des d’aleshores que li calia cercar altres formes d’expressió. Per aquesta raó s’endinsà en les seves experimentacions: les èpoques blava i rosa, així com el desplegament del cubisme, una expressió de la impressió de la imatge en moviment, efecte que, d’altra banda, ja havien aconseguit els artistes de Les Caus divuit mil anys abans. Què es podia fer de nou? Quina era la innovació possible, per a dir que es feia quelcom de nou? Des d’aleshores, tan sols es podia respondre a les inquietuds socials i culturals, reaccionant als esdeveniments del carrer, de la política, del mateix art i de la cultura (Coh 1).

            Els creadors del període magdalenià ja havien experimentat amb tot el que provaven els moderns impressionistes, els abstractes, els fauves, els surrealistes: els tons dels colors, els contrastos, la representació aprofitant els relleus de les parets i els sostres de les coves, el moviment imprès en la múltiple representació de les potes i els girs dels animals, els bisons, els cavalls i els cérvols. Un art amagat, secret, colgat en les profunditats de la terra, apte i hàbil només per a uns quants escollits, que poguessin admirar el treball d’alguns que es dedicaven a treballs no tan utilitaristes com la caça, la cria o el cultiu de la terra i, potser, per què no, al costat de tot plegat, cercant un sentit, una benedicció i una protecció que havien de trobar en els seus germans, els animals més salvatges i indòmits, fins i tot en les panteres, els ossos, les hienes i els mamuts. A fi de comptes, de tots ells en depenien en unes èpoques en que el clima castigava les comunitats humanes. Tan sols des de les profunditats misterioses de les cavernes, amagades durant tant de temps, es podia invocar la protecció per a la família, perquè arribés aquella cacera apropiada que assegurés la pervivència de la raguèlia. 

            En aquelles seves confidències al seu amic Christian Zervos (+1970), historiador de l’art, filòsof, reivindicador de l’art prehel·lènic i catalogador de l’obra del mateix Picasso, el pintor tenir raó, com sempre; ells, que varen viure un canvi de paradigma en el món de l’art, provinents de les representacions naturalistes, passades ja pels impressionistes, Van Gogh i la revolució que va suposar el canvi de segle. Per què cal entendre res de la pintura i de l’art? Per què ens atrevim a jutjar-la, a elevar-la als altars de la glòria o enfonsar-la fins als inferns? Des d’Altamira, venint de Chauvet i arribant a Lascaux, Tàpies, Barceló o Plensa, potser tan sols cal deixar-nos portar per l’admiració de la bellesa que, en definitiva, ens acosta a Déu.