Mes: octubre de 2025

Que el cos – soma i la ment – psique estan profundament connectats ningú ja no ho pot negar a hores d’ara. Malalties i síndromes de tota mena assalten els més inesperats: pujades de pressió arterial, caiguda del cabell, baixada general de defenses biològiques, icterícia, càncers de tota mena, descompensacions hormonals, anorèxia, bulímia i un llarg etcètera. 

En general es podria dir que l’estat d’ànim afecta moltíssim en la salut corporal de les persones. I es diu ànim, quan un es vol referir a l’ànima de fet: els afectes, les passions, els sentiments, la voluntat, la memòria, la intel·ligència. Una malaltia psicosomàtica es caracteritza perquè comença per algun tipus de malestar de l’ànim, de l’estil de vida i es ramifica en manifestacions corporals de tota mena. Per tant, i com a causa de les conseqüències dels mals corporals, es poden anomenar una sèrie de malalties de l’ànima. Aquestes podrien ser l’ansietat, l’estrès, la frustració, el malestar anímic, la tristesa, la soledat, el ressentiment, l’afany de venjança o l’ànsia de poder, entre d’altres. Malalties de collita moderna de caire nerviós, com l’esclerosi múltiple s’agreugen o es calmen sovint per un estat anímic determinat, més o menys estressat o nerviós. Psicosomàticament, els mals de l’ànima estarien interrelacionats amb els del cos.

Ara bé, i aquí em surt la vena de l’antropòleg que porto dins, les persones no som tan sols cos i ànima, sinó que més aviat el que ens caracteritza és l’esperit; aquella dimensió de nosaltres mateixos que apel·la al sentit de la vida, al propòsit que cadascú manté al llarg de l’existència, fins i tot en la relació amb al més enllà de l’existència present, fins arribar a tenir una relació amb el seu déu. Perquè no s’ha de perdre de vista que cadascú viu, actua i sent segons el déu en el que cregui: sigui aquest el diner, el poder, l’aparença, la vanitat, l’orgull, àdhuc la família, els amics, la pàtria o el Pare i Déu de Jesucrist, Déu únic i veritable per als cristians. En resum, les persones som esperit – pneuma, ànima – psique i cos – soma sarx (1Te 5,23), però no com si hi hagués uns òrgans separables i intercanviables en algun lloc. 

Tot el contrari. Esperit, per la capacitat espiritual de plantejar-nos un sentit transcendent a l’actual existència.

Ànima, com a potència del que som en tant que sentiments, memòria, voluntat, decisió, intel·ligència. I el cos, la dimensió física. La persona en tant que corporal, material, carnal, arrelada i encarnada en el lloc i en el temps concret es troba amb el món, amb els demés, fins i tot davant de Déu, corporalment i carnal.

No es perdi de vista que, segons l’Evangeli, Jesús ressuscitat es va trobar amb els apòstols no en esperit, no com una ànima en pena, sinó amb un cos renovat i guarit de la passió per la qual l’havien fet passar els dolents: «Mireu-me les mans i els peus: soc jo mateix. Palpeu-me i mireu. Els esperits no tenen carn i ossos, com veieu que jo tinc!» (Lc 24,39). Com tampoc no s’ha de perdre de vista que l’Església, arreu del món, continua creient i celebrant la renovada existència de Jesucrist, promesa a tots aquells que tinguin fe en ell; tanta, que molts han arribat a oferir la pròpia vida per aquesta veritat.

Ho heu encertat. Si he anomenat els mals del cos i de l’ànima, ara toquen els de l’esperit, el pneuma. Quines són doncs, aquestes malalties pneumàtiques, a l’origen de les malalties de l’ànima i del cos? Doncs aquelles que fan referència a les mancances de la pràctica de les virtuts teologals com la fe, l’esperança i la caritat. Ja Pau, el filòsof de Tars, escrivia als de Corint que la vida de la fe porta a la pràctica de l’esperança i, aquesta, empeny la força de la caritat, és a dir de l’amor veritable (1Co 13,13). 

Per contra, es podria dir que qui no té fe, viu lluny de l’esperança i tampoc no sap créixer en la seva estimació vers els altres, vers Déu i vers el món. Quan les persones no sàpiguen cultivar la dimensió espiritual camparan l’egoisme, el narcisisme i l’hedonisme. Desarrelada, la gent només pot caure pel pendent de la malaltia psicosomàtica, precisament perquè primer s’ha deslligat de l’esperit.

En realitat, l’ésser humà és com un arbre que aspira amb les seves branques arribar fins a Déu. No obstant, la part més important de l’arbre són les arrels, que no es veuen, però que sense, la planta no podria viure. Si les arrels són l’esperit, el tronc, branques i fulles el cos; l’ànima, la saba que corre pel seu interior. Tan sols una vida equilibrada entre esperit, ànima i cos podrà portar l’ésser humà per una vida plena i completa. No s’ha d’oblidar que Jesús ha dit que ell ha vingut perquè tothom tingui vida i en tingui a balquena (Jn 10,10).

En definitiva, cada persona esdevindrà un ésser pneumo-psico-somàtic cridat a la salut i a la vida, perquè resolgui de manera satisfactòria el seu pas per aquesta terra.

Compten abundants els proverbis sobre la segona virtut teologal, com el que encapçala aquestes línies. Sovint li recordo a un amic no gaire puntual que qui espera, desespera. I si l’esperança arriba a ser l’últim que es perd, en canvi sempre serà la primera que ajudarà a continuar endavant. Però, en què consisteix l’esperança? Aquesta actitud invocada tan sovint i tan escassa per altra banda. Se’n podrien distingir dos registres.

El primer correspondria a aquella actitud de certesa d’aconseguir allò que hom desitja, anhela, projecta o somia: posseir una casa, un cotxe, però alhora mantenir bones relacions amb la família, els companys de feina, amb la parella. No perdem l’esperança, alhora que aquesta no sigui una esperança vana, buida o naïf. Hi ha quelcom en ella que demana tocar de peus a terra, de comportar-se com a realista.

 El segon registre esperançat toca a l’àmbit teologal: tan sols hom pot esperar el que es creu. Si un creu en la bondat, la justícia, la pau, la solidaritat i la fraternitat, farà tot el possible perquè aquests béns espirituals i socials es puguin dur a terme. Per assolir-ho, l’apòstol Pau proposa en la seva carta als de Roma que cal tenir paciència per suportar i superar les dificultats, el que anomenem com a resiliència. Concretament, escriu al segle primer: «les tribulacions engendren paciència, mentre aquesta certifica la virtut provada i aleshores s’arriba a l’esperança. Per aquesta raó, l’esperança no enganya» (Rm 5,3-5).

Es tracta de tot un manual de pràctica personal, d’autoajuda i convenciment per superar les dificultats i les penes de la vida, perquè certament no està tot aconseguit ni assolit. Les guerres, les discussions, els comportaments egoistes o narcisistes, propis o aliens, en donen prou compte. N’hi hauria prou amb tenir present la realitat del món present per desesperar-se. Si algú esperés que el món fos una bassa d’oli, perdria l’esperança. Però no, perquè les dificultats, obstacles i tribulacions proposats per Pau són a la base de tota experiència humana, ben reals i tangibles. Cadascú els pot identificar en la pròpia vida.

Ara bé, tothom espera quelcom millor, quelcom més just, bonic, perdurable, vital que li aporti alegria i felicitat. El mateix papa Francesc ho escrivia tan sols començant la seva butlla de convocatòria del jubileu. Posant en pràctica les virtuts de la paciència, la resiliència, la constància i la perseverança, hom veurà assolits els seus propis desitjos de pau, fraternitat, bé comú, d’admiració i cura per la vida, així com la solidaritat pels més febles i descartats.

L’esperança no és una virtut caiguda del cel, ni tampoc un desig que no toqui de peus a terra, sinó que demana compromís, treball i decisió en l’assoliment d’un bé millor. A fi de comptes, qui té fe, manté l’esperança i qui practica aquesta virtut, sap estimar cada dia més, dirà el filòsof Pau als de Corint (1Co 13,13). Per contra, es podria dir que, qui no té fe, qui no té res per creure, li acaba fallant l’esperança i, en conseqüència, es desespera, no troba les energies per continuar treballant i lluitant per un món millor, per l’assoliment de les virtuts que duen a la felicitat, tant ara com en el més enllà. En la vida, com en el treball, la fe i l’amor, sempre fa més feliç donar que rebre, no ho direm prou (Ac 20,35).

Com a paràbola de la desesperança, recomano la sèrie de quatre capítols d’hora «Adolescence» (Ph. Barantini, 2025), on sobresurt la descripció de les noves situacions dels més joves, davant del perill de la radicalització en la seva addicció a les xarxes socials més tòxiques i de l’abandonament dels pares; vegi’s la delegació en l’escola de l’educació en els valors més fonamentals i bàsics. El preadolescent, fatalment protagonista, es passa llargues hores davant l’ordinador, sol, empassant-se missatges tòxics i devastadors que, passats a la realitat, el conduiran a la ruïna humana més absoluta, tant d’ell com de l’entorn.

Crida l’atenció que, al llarg de tot el desenvolupament de la història, ningú no toca el noi: ni els pares, ni la psicòloga, ni els mestres, ni que sigui una carícia a les espatlles, un petó o una empenta de reconeixement personal. Les relacions socials resten tallants, formals, correctes, però gens càlides. La classe a l’institut consisteix en mirar un vídeo, sense real comunicació dels professors. Els alumnes tan sols són escridassats, amenaçats i castigats recordant l’argument de «The Wall» de Pink Floyd (A.Parker, 1982). Tant, que els investigadors se’n fan creus i canvien llurs pautes de relació personals.D’aquest caldo de cultiu en brollaran les postures i actuacions més perverses, destrossant la vida de víctimes oi victimaris i de llurs famílies. Sense proporcionar cap spòiler, el pare s’acabarà desfogant a l’habitació de la criatura absent, tancada a la presó, somicant: «ho hauríem d’haver fet millor!»