En la proclamació de les benaurances, Déu promet als qui el busquen camins de bondat i de felicitat plena. Per aquesta raó, pràcticament les primeres paraules de Jesús corren en aquesta línia: feliços, benaurats, els pobres, els qui estan de dol, els humils, els qui tenen fam i set de ser justos, els compassius, els nets de cor, els qui posen pau, els perseguits pel fet de ser justos (Mt 5,1-12). El primer que les viu és Jesús mateix. Proclamant-les, les torna realitat, com una experiència lluminosa a l’hora d’encertar la bona ruta de la vida personal de cadascú. Breu, Déu vol la nostra felicitat, que Jesús expressa i viu primer de tot.
Les persones som una unitat, des de la creació fins al destí final en la plena comunió amb Déu, creador i redemptor. El que pensem, el que creiem, sentim o desitgem necessita acordar-se amb el que fem, el que diem, el que decidim, el que expressem. D’altra banda, cal reconèixer que es dona una distància, una diferència entre el que som interiorment i el que expressem i vivim exteriorment. Tan sols els sants, i encara, són capaços de donar una coherència més alta. Tan sols Jesús i Maria són el cent per cent coherents en fer el que veritablement creuen. Però nosaltres, normalment, som inconstants, imperfectes, pecadors.
Oi més, podem entendre la nostra manera de ser en tres sentits o direccions: esperit, ànima i cos, com demana sant Pau als de Tessalònica;1Te 5,23 perquè si el cos és la nostra dimensió corporal, física i relacional, del ser aquí i amb els altres; l’ànima, la consciència, la voluntat, la memòria, els sentiments, els desitjos i les emocions; l’esperit serà la nostra capacitat de donar sentit a la vida, d’atorgar-nos un propòsit vàlid en relació amb el nostre déu amb l’absolut que regna en el més interior de cadascú. Som una unitat, però en una diversitat de dimensions, capacitats i relacions. Donar integritat, coherència i llum a la complexitat de l’existència acaba sent la feina de tota una vida per assolir, no tan sols la felicitat, sinó sobretot la salvació, és a dir una vida amb sentit, amb plenitud, que valgui realment la pena.
Les pràctiques religioses en general i la fe cristiana en particular tenen molt a veure a l’hora de poder superar els daltabaixos que la vida ens posa al davant. Sovint davant d’una dificultat de la vida se’ns diu «anima’t, fes, decideix-te!», però sense l’energia espiritual necessària, la voluntat s’esquerda i molts no són capaços de remuntar frustracions, desenganys, fracassos i ruptures que la vida ens tira al damunt. Si no hi ha un motiu superior, una voluntat suprema, les persones s’enfonsen en la foscor, en el mal, el pecat i, finalment, la mort. Per aquesta raó, és tan important la fe. No tan sols com una tradició, un record o una cultura, sinó una fe viva, actualitzada i viscuda en present, practicant una bona relació amb Déu, a través de la pregària, els sagraments i la vida de l’Església. Segons els investigadors mèdics, com el nord-americà Koenig (1950), la fe experimentada com a viva i eficaç aporta bons resultats en situacions de desànim, depressió, d’addiccions i malalties cròniques, així com poder obtenir, no tan sols una vida més llarga, sinó sobretot una millor qualitat de vida.
La fe viscuda activament ajuda a integrar no tan sols la psicologia i l’espiritualitat; sinó sobretot la devoció amb la salut. Quan som capaços d’arribar a aital equilibri, la creença, la pregària i la pràctica cristiana activa actuen com a catalitzadors psicofisiològics per a la guarició de les persones. La fe apareix com un recurs psicològic i un mode pràctic de guarició personal, mental, psicològic i corporal; unint el mètode científic amb el significat espiritual al servei de la plenitud humana en totes les seves dimensions. Per aquesta raó, Jesús proclama el desig de felicitat per a tota la raça humana, que prové de la convicció que, certament, davant de Déu som ben pobres (So 2,3-3,13) i que, en canvi, ell mateix ha dipositat en el cor humà el tresor del seu Esperit Sant (1Co 1,26-31).
Feliços doncs, els pobres, els qui treballen per la pau, els justos, fins i tot els perseguits, perquè Déu, no tan sols desitja la nostra felicitat, sinó que vol que aquesta plenitud sigui una realitat física, mental, corporal, espiritual, sentimental; de l’ànima, del cos i de l’esperit. Crist esdevé aleshores la garantia de la salut integral del nostre ésser. Quan l’experimentem, vivint en una comunió sagramental real amb el nostre Déu, creador i redemptor, ens obrim pas en una existència de salvació plena, en la redempció que Crist mateix ens ha guanyat, per la seva encarnació.
Jesús ha dit molt clar que ha donat la vida per les seves ovelles, a fi que obtinguin vida a desdir. El creient serà aquell que, reconeixen la pròpia pobresa existencial, acollirà l’Esperit Sant en el seu cor per obrir-se a la vida plena, feliç i eterna en esperit, ànima i cos, amén.
